Entrevista publicada al setmanari El Vallenc, de Valls, en la seva edició impresa i digital, el dia 26 de novembre de 2010La cal·ligrafia, fer bona lletra, és una part indestriable de l'aprenentatge que esdevé totalment necessària; això, malgrat que molts nens i nenes ho veuen com un martiri, a causa del treball rutinari que exigeix. Els de la meva generació recordem molt bé aquells quaderns Rubio que, amb insistència, ens recordaven que "Mi mamá me mima" i que "Mi papá fuma en pipa".
La Montse Melgosa París tampoc no ha oblidat aquella època: "Un dels primers records que tinc de quan era petita són els àlbums de cal·ligrafia infantil que em feia fer la meva tieta cada dia abans de dinar, amb la idea que aprengués a agafar bé el llapis. Vaig fer muntanyes d’àlbums de lletres, però mai va aconseguir el seu objectiu". Això últim ningú no ho diria, tot veient el que és capaç de fer aquesta mollerussenca, mestra d'educació infantil i de primària.
La Montse Melgosa és la primera dona europea que ha aconseguit el prestigiós London Class Certificate of Calligraphy, que expedeix la Societat Cal·ligràfica de Londres. Aquest reconeixement té molt de mèrit. Parlem d’una disciplina minoritària i que requereix molt d’autoaprenentatge. Tot plegat en un món que sembla força dominat pels homes: "Com ja saps, aquest és un ofici perdut, no s’ensenya, és difícil aprendre’l i, a la vegada, és una feina de tradició masculina, no sé ben bé per què." No hi ha dones cal·lígrafes?: "A Europa hi ha alguna dona que s’hi dedica professionalment, a l’estat espanyol, no en conec cap". I a Valls?: "Crec que a Valls fa anys hi havia un senyor que feia poemes de casament."
Quan penso en això que fas, sempre em ve al cap la imatge d'aquells monjos copistes de l'Edat Mitjana treballant pacientment i en absolut silenci sobre un còdex: "A l’Edat Mitjana es vivia de manera més pausada, la vida monàstica a l’entorn de la qual gira la major producció de còdexs seria avui en dia totalment incomprensible. Per a mi, fer cal·ligrafia és com una teràpia, oblidar-se del món per una estona, una introspecció tossuda per aconseguir la tècnica necessària i esdevenir capaç de fer obres amb la major qualitat i bellesa possibles. Poso música adequada al ritme de cada alfabet i és com fer ballar el tremp sobre el paper... Ara cant gregorià, ara blues, ara Maitips".
Era inevitable que, més tard o més d'hora, acabéssim parlant dels Maitips. La Montse va ser mestra d'alguns components d'aquest grup musical vallenc durant la seva etapa com a docent a l'escola Mare de Déu del Lledó i, avui, podríem dir que és la seva seguidora més incondicional. Tant és així que fins i tot s'ha atrevit a ampliar el ventall de caràcters tipogràfics més enllà de l'estil gòtic que tots tenim present. No sé si n'hi ha molts més, d’estils: “Hi ha alfabets antics i moderns. Dels antics, més tècnics, a banda del gòtic que tots coneixem, destacaria l’Uncial, el Cancelleresc, la Carolina catalana... Dels moderns, més expressius i gestuals, hi hauria el Newland, o el Maitips, alfabet de creació pròpia".
Però, Montse, vols dir que en l'era digital, dels ordinadors i els missatges SMS, això de fer cal·ligrafia no sembla força extemporani?: "Totalment i absolutament, però aquí hi ha la gràcia! Quin sentit té fer el mateix que tothom? D’altra banda, la cal·ligrafia no s’acaba amb els pergamins medievals, podem fer coses molt modernes i de molta actualitat!" Com per exemple?: "De la mateixa manera que escric damunt de pergamí o de paper, també ho faig damunt de samarretes, pantalles de làmpades, cortines, parets, etc. I també faig invitacions, detalls i versos de casament, postals de Nadal, estampes de comunió, punts de llibre, arbres genealògics..., qualsevol cosa que se m'acudeixi demà, també la faré. És aquest el meu objectiu principal: el treball imaginatiu".
Ja, però una cosa és tenir una afició i una altra cercar l'especialització com has fet tu. Què t'ha portat a fer aquest pas endavant? "Ser cal·lígraf és un ofici avui en dia perdut al nostre país. Hi va haver diversos motius a l’hora de decidir practicar seriosament i de manera disciplinada. Un era recuperar una feina que era i és a les portes de l’oblit; un altre, el desig d’aprendre i de dominar les tècniques d’abecedaris diferents. M’agraden les coses fetes a mà, amb el cor, crec que tenen un valor diferent. Aquella persona que rep el meu text sap que és prou important per a que li dediqui una part del meu temps, de la meva dedicació i esforç”.
Aleshores, penses dedicar-t'hi professionalment?: "La meva feina és una altra, m’agrada el dia a dia amb els nens, en gaudeixo molt. Poder compaginar la canalla amb les lletres és ideal per a mi".
Entre el jovent s'ha imposat un nou llenguatge a través dels missatges de mòbil. Paradigma de la desestructura sintàctica, les faltes d'ortografia, i tan abreujats que semblen missatges criptogràfics, amb aquesta afició teva deus ser una mestra duríssima: "Sobre això que dius, crec que és el context el que determina la forma de comunicació. T’imagines un SMS escrit en lletra gòtica? I un pergamí en què hi faltessin vocals? Per a mi, que estic moltes hores al dia corregint errors ortogràfics, fer missatges amb faltes fins i tot em sembla divertit, però ho faig només amb persones molt properes, és com riure’s una mica d’un mateix". Però jo vull saber si ets dura amb els teus alumnes: "No, gens. Tant me fa si la lletra és més rodona o més angulosa, més bonica o més lletja, l’únic que exigeixo és la claredat, que s’entengui sense haver de desxifrar un jeroglífic".
Escolta, Montse, com puc saber si estic al davant d'un bon treball cal·ligràfic? "Hi hauria molt a dir, però bàsicament cal buscar un traç segur i regular, i que el caràcter de l’obra, el que transmet visualment, l’emoció que et suggereix estigui d’acord amb el que diu el text, que sigui llegible". Per tant, un bon cal·lígraf ha de tenir algunes qualitats essencials: "Voluntat, disciplina, autoexigència, paciència amb un mateix, creativitat... Calen anys de pràctica per a dominar un alfabet, però, sense l’espurna de la creativitat, allò que fas està mancat de vida".
I quant als materials?: "Els materials emprats han d’anar en consonància amb el caràcter de l’obra. Utilitzo papers de molts tipus i tintes de tota mena. Ara en tinc una feta amb el vi d'un cul d’ampolla que va quedar d’un sopar amb persones molt estimades. També utilitzo plomes de tota classe; la meva preferida me la va fer el meu pare, i la guardo com or en barra".
Per acabar, això que fas és una tècnica o un art? "Això depèn dels ulls de qui s’ho mira. Quan estudio un pergamí medieval, la bellesa de les miniatures, tantes hores de feina, la perfecció que hi ha; hi veig art. De la mateixa manera, quan observo alguns treballs dels meus alumnes, també en veig, d'art. Però jo no em considero pas una artista, sinó més aviat una aprenent".
Doncs jo, en aquest cas, discrepo amb la Montse. Qualsevol que tingui a les seves mans un dels seus treballs comprovarà que allò és art, amb totes les lletres. I, si encara no coneixeu la seva feina, podeu fer-vos-en una idea visitant el seu bloc: Lletres i fotos. Estic segur que em donareu la raó.
